La resurrecció de les multituds

En els últims mesos s'han pogut veure autèntiques aglomeracions de ciutadans. Des dels fastos pòstums en honor de Chávez fins a les concentracions del Caire de gent descontenta amb els dirigents a qui aquella mateixa gent va votar. Des de les protestes socials gregues i portugueses fins a l'enorme manifestació independentista dels catalans. Les multituds han ressuscitat i s'expressen amb una buida equació per la qual la rebel·lia és igual a res. El poble en marxa no atén a raons programàtiques. Ni tan sols disposa d'un líder que el guiï pel carrer oportú. I si aquest guia existeix, és evident que ja està mort i que del que es tracta és de manifestar l'estèril ferment de l'or­fandat.

Les multituds són un decorat per a qualsevol acció individual. Els companys de marxa o d'asseguda estan allà per donar a la xiulada la grandesa del cant coral. Quan som un entre molts, hi ha motius per sentir-nos millors i més heroics del que realment som. La presència de les forces de l'ordre i les seves armes antiavalots no fa res més que elevar a martirologi el que només és afartament. Els versos de Gabriel Celaya cantats per Paco Ibáñez representen la banda sonora d'un moviment antifranquista que disposava de líders i d'alternatives: «A la calle, que ya es hora de pasearnos a cuerpo». El més mobilitzador d'aquests versos és això de «que ya es hora». Després de la derrota, i sense indicis d'esperança, el poeta ens impel·lia a anar al carrer, perquè el carrer és de tots i al poder li agrada creure que el carrer és només seu.

No obstant, les multituds van desaparèixer de l'escena política a partir del maig del 68. Sovint les televisions emeten reportatges històrics en què es veu les masses en posició tranquil·la i quotidiana. És enormement emocionant contemplar els 45 segons del que va ser la primera experiència cinematogràfica, Sortida dels obrers de la fàbrica Lumière. En aquelles cares cansades i sorpreses es troba una petita èpica. Per primera vegada es veu l'home qualsevol convertit en protagonista i també es manifesta el món del treball filtrat pel tamís d'una tecnologia novíssima. La contemplació d'aquelles cares forma un seguit d'interpretacions que marcaran el segle XX: desfilades, deportacions, protestes, enterraments, votacions, casaments reials... Si poséssim la nostra lupa sobre algun dels personatges que sumen les multituds, ens impressionaria el potencial humà que hi ha en aquella silueta. ¿D'on venia? ¿Com va morir? ¿Va formar part dels assassins del segle o potser va ser una les seves víctimes? Les multituds són com sacs de llenties mal garbellats que s'han de saber expurgar perquè no ens fiquem pedres a la boca.

Però el temps de les masses en combat es va extingir, i amb la seva extinció va arribar l'eclosió de l'individualisme. Es va acabar la lluita final i ens vam precipitar en el glamur de la bellesa hedonista de la societat de consum. Els moviments van ser sempre pulsions tranquil·les. Els hippies i les tàcites revolucions antiautoritàries en l'àmbit familiar van celebrar misses solemnes en els festivals de Woodstock o de l'illa de Wight. Eren oportunitats de pagament per deixar-se ser un entre molts. Però es tractava de multituds desarmades de conceptes. El que podia fer una guitarra elèctrica mai podia superar la força de la paraula.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquestes multituds ressuscitades recorden vagament les antigues. Abans érem abanderats dels ismes. I, no obstant, comunistes, anarquistes o nacionalistes han deixat pas a l'exaltació del jo. Hem passat dels aparells de propaganda a intentar la seducció de les empreses de cercatalents. Sense padrins ni estirps adinerades, marxem pels carrers envoltats del Buscón contemporani. Ens queda la litúrgia del plor pel líder musical desaparegut o, si no n'hi ha, ens excita la idea de respondre amb la nostra presència a la crida anònima que sorgeix d'un tuit. I en el moment suprem de la mort encara tindrem ànim per exclamar que el sistema ens va enredar per convertir-nos al final en una cosa diferent de la que hem arribat a ser. Potser ja només som una ventositat fermentada al tub digestiu del capitalisme.

Tornen les multituds, però no sorgeixen de la base sinó que estan previstes en el guió. Si lladrem, ells cavalquen. Si portem la contrària, els donem arguments per a la càrrega policial i per a la por que aquestes càrregues comporten. Som el cor de la ràbia. Sense líders ni més eloqüència que les paraules divertides dels creadors d'eslògans, les multituds avui estan devaluades a un simple guarisme numèric del qual no sempre se sap extreure la veritat de les coses ni l'esperança de futur. A les multituds ressuscitades se les infla d'elogis i ja no són capaces d'inquietar a ningú. Periodista.